La paraula megàlit s’utilitza per referir-se a les tombes monumentals (dòlmens) fetes amb grans lloses de pedra, que es construeixen a l’Europa occidental entre el IV i el II mil·lenni abans de Crist.

Els homes i dones d’aquesta cultura, que eren sobretot pastors, es dedicaven a la transhumància. Per això es diu que les pedres dretes o menhirs s’utilitzaven per senyalitzar aquests senders, atès que sovint es troben a prop de conjunts de dòlmens.

De les diverses regions megalítiques de Catalunya, l’Empordà és la més important de totes. Entre la serra de Rodes i la serra de l’Albera es concentren més d’un centenar de dòlmens i menhirs. El dolmen més gran de Catalunya és la Creu d’en Cobertella, que es troba al municipi altempordanès de Roses.
 

El nostre territori és una zona natural de pas, on s’han instal·lat des de la més reculada antiguitat civilitzacions clàssiques que han marcat caràcter entre els homes i les dones de la nostra terra: la civilització grega, la romana o la pròpia, la ibèrica.

Aquestes cultures ens han deixat l’emprenta en jaciments arqueològics excepcionals com les colònies gregues d’Empúries i Roses o el pobalt ibèric de Mas Castellar a Pontós.

Tenim la sort de conservar uns jaciments que són l’empremta de la via romana que des del s. I aC fins al s.IV dC va comunicar Roma amb Cadis: les Cluses i els Trofeus de Pompeu, aquest últim ubicat a la zona que separava la Gàl·lia de la Hispània.

L’art romànic d’aquest territori presenta una marcada personalitat. La densitat de l’arquitectura religiosa és molt elevada. També, s’han conservat esglésies preromàniques, dels primers temps del domini carolingi (s. IX-X) d’un gran interès, ja que són el fonament del romànic autòcton i algunes són molt singulars i excepcionals.

De les nombroses esglésies parroquials i capelles romàniques en podríem esmentar una a gairebé tots els pobles de la comarca, salvaguardats pel seus habitants com a petits motius d’orgull.

Però si per algun motiu és conegut el romànic altempordanès és, sens dubte pels seus monestirs benedictins, abadies agustinianes i castells enlairats.

Les primeres fundacions benedictines contribuïren a l’organització del territori per part del poder franc i dels comtes locals. I des de a partir de la segona meitat del segle XI s’hi afegiren les canòniques agustinianes. En els monestirs, l’art medieval florí en totes les seves manifestacions. L’expressió més elevada del romànic de l’Empordà la trobem en els monestirs: síntesi del substrat local tardoromà, l’art postcarolingi i les influències itàliques i del califat de Còrdova.

La història de l’Alt Empordà com a territori fronterer l’ha convertit en escenari constant de guerrers i invasions des d’antic. Aquest context ens ha llegat una prolífica arquitectura defensiva com els castells roquers o enlairats i els pobles fortificats. En tenim de l’època visigòtica i sobretot, medievals. També hi ha fortaleses de l’edat moderna com ara el Castell de Sant Ferran de Figueres i fortificacions més recents o reconstruccions medievalistes de final del XIX.

A l’Alt Empordà, l’art gòtic té un centre neuràlgic a Castelló d’Empúries, amb l’església de Santa Maria i exemples d’arquitectura civil. El Renaixement ens hi ha deixat, sobretot, alguns interessants edificis civils.

Entre els testimonis d’arquitectura barroca empordanesa trobem l’església de Sant Andreu de Borrassà i altres de més classicitzants, com les de Sant Pere Pescador i Sant Pere de Navata, ambdues amb pintures murals del mateix estil (s. XVII i XVIII). És especialment interessant el retaule major de Santa Maria de Cadaqués, darrera obra del vigatà Pau Costa, acabada per l’empordanès Joan Torras (inici del s. XVIII).

A final del s. XIX i inici del XX, el Modernisme representa l’abandonament de les regles clàssiques i la llibertat de composició. A l’Alt Empordà destaca l’obra de l’arquitecte Josep Azemar, a Figueres i també a Agullana. Altres edificis d’aquest estil es troben a Roses, Cadaqués, Portbou i altres poblacions.

L’escultura noucentista és present a la Rambla de Figueres amb el monument a Narcís Monturiol, d’Enric Casanovas (1882-1948).

A l’inici del s. XX, Cadaqués esdevingué centre artístic d’avantguarda. Cadaqués ha atret infitat d’artistes del país, del s. XIX fins avui. Dalí en va fer una referència dels surrealistes: Magritte, Eluard, Breton, Buñuel. També Picasso i, després, els dadaistes (Duchamp, Man Ray, ...).

De la mateixa manera que no és possible descobrir l’Empordà sense conèixer Dalí, probablement també seria difícil entendre Dalí sense descobrir l’Empordà. L’Empordà és un país tocat per la tramuntana: honest, eclèctic i a voltes arrauxat, com Dalí. Són precisament aquests atributs els que marquen la vida i l’obra de Salvador Dalí, el pintor empordanès per excel.lència, que va fer d’aquesta comarca el punt de partença del viatge a l’univers surrealista, un món de formes irreals i de colors impossibles.

Nascut a Figueres, Salvador Dalí va passar part de la seva vida a Cadaqués. Aquests dos municipis de l’Alt Empordà estan íntimament lligats a la vida i l’obra del artista, fins al punt que els seus paisatges són una constant en la pintura daliniana; és per això que han esdevingut dos dels vèrtex de l’anomenat Triangle Dalinià, format pels següents espais: el Teatre Museu Dalí a Figueres, i la casa de Portlligat a Cadaqués. El Triangle es completa amb el Castell de Gala a Púbol, la Pera, al Baix Empordà. Per visitar aquests dos últims espais cal concertar visita prèviament.